Passejant
pel barri del Poblenou ningú no es pot sentir un intrús. El barri obrer ha
esdevingut avui, “un calaix de sastre”: edificis vells, nous i abandonats conviuen
l’un al costat de l’altre en un esbiaixat Eixample de carrers llarguíssims i
espaiosos. Els seus veïns reflecteixen aquesta sorprenent (o per alguns
decadent) barreja. Catalans, andalusos, gallecs, marroquins, portuguesos, sudamericans,
subsaharians, xinesos... comparteixen els dies en aquest espai. El Poblenou no
és res més que un reflex de la seva gent: un barri multicultural on qualsevol
pot encaixar-hi sigui un nouvingut, un esnob, un empresari o un artista. I és
que l’essència del Poblenou es troba des de la vital Rambla i el modern 22@
fins als aires modernistes o andalusos d’alguns carrerons així com en l’art urbà
dels grans magatzems abandonats.
Per què el
Poblenou és tan polifacètic? Com sempre, per entendre el present cal conèixer
el passat. Les arrels del Poblenou es remunten a la industrialització de
començaments del segle XIX. La seva proximitat a la gran ciutat, l’abundant aigua
del riu Besòs i el baix preu dels terrenys van atraure els propietaris del
sector tèxtil. Nous habitatges i una riuada de ciutadans, que popularment es
farien conèixer com els de “Pueblo Nuevo”, arribaven al sud del districte de
Sant Martí per quedar-s’hi.
Salvant
distàncies, el Poblenou es troba avui en la mateixa situació. Els grans
empresaris i l’Ajuntament de Barcelona han vist al Poblenou una oportunitat per
concentrar les empreses d’última generació. El baix cost des dues-centes
hectàrees per edificar i la bona connexió amb el centre han sigut els detonants
per consolidar el que avui es coneix com la zona “22@”. Amb tan sols una dècada,
s’hi han instal·lat més de 7.000 empreses punteres en àmbits com el disseny,
les TIC i l’energia. Però si la intenció (a més d’enriquir-se) era modernitzar aquesta
zona humil el projecte ha fracassat. Els gratacels a mig construir i els grans
magatzems i indústries abandonats han creat una atmòsfera un tant desoladora en
aquesta zona de la perifèria. Tot i així, hi ha qui d’aquest paisatge en veu un
art, com l’associació d’empreses Poblenou Urban District, que veu el barri
com un dels “escenaris metropolitans més
genuins i prolífics de Barcelona”. Per això, es dedica a promoure la zona com
un nou centre d’art i creativitat de Barcelona.
Mentrestant,
els veïns de Poblenou intenten mantenir l’esperit popular i associatiu que
tants anys l’ha caracteritzat. Més de 30 organitzacions configuren el teixit
associatiu del barri que malgrat els entrebancs de la història d’aquest país
han sobreviscut. El cas més paradigmàtic és del de l’Ateneu Flor de Maig. Va néixer
el 1890 arran de la iniciativa de 16 treballadors de crear una cooperativa de
consum per aquest col·lectiu. Amb el temps, arribaria ser de les més importants
de Catalunuya i ara és considerada patirmoni històric de la ciutat. La Flor de
Maig, convertida en un Ateneu, és avui un lloc de trobada i reivindicació per
als veïns que a més a més, acull diverses iniciatives populars. Al 2012
l’Ajuntament va deixar de pagar el lloguer al propietari del local i des de
llavors els veïns van ocupar el local. Ara, la justícia els vol desallotjar.
Mentre esperen la celebració del judici, els veïns s’estan mobilitzan per
frenar la desaparició d’aquesta associació tricentenària.
Poblenou
és doncs un barri polifacètic, amb diferències i per què no, amb
discriminacions. Mentre que l’Ajuntament impulsa el 22@ afavorint les riqueses
de grans empresaris, deixa morir una associació veïnal de més de 3 segles
d’història que ha unit la seva gent des de sempre. Poblenou no és res més que
el reflex de la distribució desigual de recursos en què Catalunya es troba
immersa. I en aquest cas no cal canviar de barri per observar-ho, n’hi ha prou
en canviar de carrer, o fins i tot canviar de vorera. I davant de tals evidents
diferències el poder continua mostrant-se impassible.
