Els catalans no lluitaven per la seva identat nacional al 1714

Centre Cultural del Born (Elaboració pròpia)

“El 2014 ha de ser l’any de la memòria, de la consulta, de la política i per descomptat de la democràcia en majúscules. Ha de ser un any per construir una via segura amb vocació inclusiva per al conjunt del país amb determinació, per què cal fer les coses bé”. Amb aquestes paraules, el conseller de la Presidència, Francesc Homs resumia, el novembre passat, el significat del tricentenari de 1714. Els actes commemoratius se celebren durant tot l’any arreu de Catalunya i més especialment a Barcelona perquè va ser l’últim reducte en caure a les mans de Felip V. El Trincentenari ha costat a la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona més de 5 milions d’euros de pressupost públic. Aquesta commemoració és doncs, una gran aposta cultural del govern que, tal com apuntava Homs, coincideix amb una altra gran aposta política: la consulta per la independència. Casualment o no, l’executiu català ha considerat que l’organització del Tricentenari ha d’estar les mans de dues cares conegudes de l’independentisme català, Miquel Calçada i Toni Soler, que òbviament estan a favor de la consulta. D’altra banda, la commemoració porta el nom “Viure Lliure”. Sense gaire imaginació es pot relacionar el lema amb la realitat actual: “Viure lliure… després de més de 300 anys d’opressió espanyola”. Aquest enfocament, innegablement tendenciós, pot generar malestar a una part de la societat catalana que no comparteix el sentiment sobiranista del govern de CiU. Seria un llàstima que aquest tractament del Trincentenari frenés l’assistència d’aquests catalans als actes commemoratius. I una llàstima encara més gran si parlem en termes econòmics per què, aquest any, el Centre Cultural del Born -que acull les principals exposicions i actes del Tricenentari- generarà un dèficit de 2 milions que espera ser sufragat en els propers anys.

Deixant de banda les sensacions que puguin originar l’enfocament del Tricentenari, recordar la derrota de l’11 de setembre és un argument brillant per legitimar, amb motius històrics, el procés sobiranista. I és que la victòria de Felip V a Catalunya va suposar l’abolició de les constitucions i les institucions pròpies i diferencials del Principat. Però cal tenir en compte un matís important: durant la Guerra de Successió, els catalans no lluitaven per preservar la seva identitat nacional. Tal com explica l’historiador Josep Fontana, en aquells anys, no existia el sentiment nacional català i encara menys, la voluntat de separar-se d’Espanya (per què Catalunya mai no n’havia format part). Aleshores, ser català singificava formar part d’una comunitat que gaudia de drets i llibertats. Precisament per aquesta raó, els catalans deien que lluitaven per la llibertat de tots els espanyols, per un model d’estat que garantís a tothom els drets obtinguts fins llavors. I és que sovint s’oblida que la Guerra de Successió era l’enfrontament entre dues concepcions del poder polític: l’absolutista de Felip V de Borbó (que rebia el suport de Castella i França) i la d’un règim representatiu, que no democràtic, de l’arxiduc Carles d’Àustria (recolzat per la Corona d’Aragó, Anglaterra, Holanda i Àustria). Però els catalans no se’n van sortir. La derrota de l’onze de setembre de 1714 va suposar el l’establiment definitiu de l’absolutisme a Catalunya. Felip V va tallar les ales a un sistema polític construit durant més de 4 segles que anava encaminat cap a la democratització, cap al progrés i cap a una evolució política com la d’Anglaterra o Holanda. Així doncs, el retorn a l’absolutisme de la mà de la dinastia borbònica va comportar, durant segles, l’endarreriment del regne d’Espanya respecte les potències europees.
Tal vegada, el que el Tricentenari hauria de recordar amb més èmfasi és la pèrdua d’un sistema polític que hauria dut a Catalunya i a la resta de territoris de la Corona d’Aragó a una societat avançada i oberta al nivell d’Anglaterra i Holanda, i no pas l’abolició de la identitat catalana (que era inexistent). Però això és el que passa quan es deixa a les mans dels polítics una qüestió històrica que hauria, segons el meu parer, hauria de ser tractada amb més neutralitat pels experts en aquesta ciència.

Sunnites i xiïtes

 La informació que ens arriba sobre els conflictes de l’Orient Mitjà sovint resulta confusa i espessa. Explicar els enfrontaments d’aquests territoris no és una tasca fàcil: per arribar a entendre la realitat actual cal estar informats de tots els elements que han provocat la situació. Donar context és doncs essencial en qualsevol notícia però encara més als països àrabs, per què a més de tenir una realitat complexa, la seva tradició política, cultural, econòmica i social dista molt de la occidental. Per culpa del poc espai que els periodistes disposen, la situació dels països àrabs sempre queda simplificada en les disputes entre dirigents, xifres de morts, ferits, bombardejos o armaments. D’aquesta manera, les causes i conseqüències dels enfrontaments civils i militars queden en l’oblit. Precisament, la religió és un aspecte que caldria analitzar amb profunditat ja que és un té molta importància tant a nivell personal com polític i social. De fet, el motiu principal de les seves guerres és des de fa segles, la pugna entre xiites i sunnites per aconseguir el poder.

Per entendre les disputes entre els dos sectors, que no únics, de la religió islàmica cal anar segles enrere, concretament fins al 632 dC, l’any de la mort de Mahoma. Llavors, els homes més poderosos de l’islam, companys del profeta, es van eregir com a sucessors. Eren Abu Bakr, Uman i Utman. Tot i així, un sector de la comunitat islàmica creia que Mahoma havia designat a Alí, el seu cosí, a la vegada casat amb la filla del profeta, Fàtima. No és fins el 656, que Alí aconsegueix el califat. A partir d’aquest moment, neix l’enfrontament entre els partidaris d’Alí, és a dir, d’un guia suprem descendent directe de Mahoma, els xiïtes, i els partidaris d’un líder, just, benèvol i procedent de la comunitat, els sunnites. El govern dels xiïtes, guiats per Alí, va durar tan sols quatre anys perquè els sunnites van assassinar-lo. Arran de la mort d’Alí es va desencadenar una guerra entre xiïtes i sunnites per aconseguir el poder. La victòria dels sunnites va provocar la discrminació i persecució dels xiïtes que es van veure obligats a desplaçar-se a les perifèries dels territoris. Això explica que, actualment, prop del 85% de la comunitat musulmana sigui sunnita (1.300 milions de fidels) i la resta sigui xiïta.

Així doncs, les diferències entre sunnites i xiïtes provenen del criteri per escollir el líder de la comunitat per què la pràctica religiosa resulta ser quasi bé idèntica. Ambdós sectors basen la seva fe en l’Alcorà i segueixen els cinc pilars bàsics de l’islam. Com a trets particulars, el sunnisme basa la seva doctrina en la “sunna”, els costums i tradicions de Mahoma. A més, creuen que cada fidel és l’únic responsable de la seva relació amb Déu i els immams. Dins el sunnisme hi tenen cabuda tendències diverses: moderades, com els Germans Musulmans, però també extremes com els salafistes (que defensen la religiositat dels ancestres “salaf”), on una branca d’aquest submoviment és partidària del yihad, una guerra santa en contra l’infidel, del qual forma part el grup terrorista Al-Qaida. Els xiïtes, per la seva banda, creuen que els immams decendents de Mahoma són els únics capaços d’interpretar missatge ocult de l’Alcorà. D’aquest col·lctiu també en sorgeixen diverses branques de les quals cal destacar l’imamisme (que segueix la doctrina de 12 imams descendents de Mahoma i que creu que l’útltim d’aquests rescusitarà als finals dels temps per posar ordre i justícia al món ) i l’alausime (que també es guia per la doctrina de 12 imams i de la qual líders com Bashar al-Asad en forma part).

Políticament, els dos corrents de l’islamisme presenten diferències en el concepte d’Estat i la seva organització. Segons l’imam Juliàn Arturo Zapata per als xiïtes la figura de l’imam és de vital importància perquè és descendent directe de Mahoma. Per a ells, els 12 imams de la comunitat islàmica representen el màxim poder. Per això, els països xiïtes es configuren com estats teocràtics, on no hi ha separació entre la religió i el poder estatal. En canvi, segons Zapata, els líders espirituals sunnites tenen poca injerència en assumptes polítics i tenen una estructura pública estatal més forta.

Elaboració pròpia

Per veure com aquesta divisió social històrica és sovint la base d’enfrontaments he escollit quatre països que n’han patit les conseqüències:

L’Iraq integra tres cultures diferents. Els xiïtes i sunnites conviuen barrejats a les ciutats. Representen, respectivament, un 60% i un 35% de la societat civil. Un altre sector de la població iraquiana són els kurds, que es troben concentrats al nord del país. I és que Iraq, segons l’analista Peckel, és un país artificial fruit del repartiment colonial britànic i francès. Així, xiïtes, sunnites i kurds van ser forçats a conviure junts i a formar part d’una nació que no sentien seva. Quan els sunnites arriben al poder de la mà de Sadam Hussein el 1979 els xiïtes i kurds comencen a ser perseguits. La invasió d’EUA a Iraq l’any 2003 i la mort de Sadam Hussein (condemnat a mort per crims contra la humanitat), aguditza la l’enfrontament entre les dues comunitats islàmiques que lluiten per aconseguir el poder. Els xiïtes depsrés d’anys de repressió aconsegueixen el poder que s’ha mangingut fins avui. L’actual governador, el xiïta Al Maliki tampoc s’esforça per calmar les tensions. El seu estil autoritari ha marginat als ministres del govern sunnites i les forces armades han assumit el control del país amb el seu consentiment. És per això que a partir del 2011 els sunnites surten al carrer per demanar més respecte al seu col·lectiu. Amb aquest clima de crispació, els extremistes sunnites (els yihadistes d’Al-Qaida) comencen l’actual revolta sunnita que de moment, fins aquest gener, s’ha saldat amb més de 250 morts.

L’Iran és el país xiïta per excel·lència. Un 89% de la societat civil és xiïta i un 9% és sunnita. Des de la revolució islàmica de 1979, Iran és un estat teocràtic on poder i religió són el mateix. La revolució va ser dirigida per l’Aiatol·là Khomeini que va mantenir-se al poder fins la seva mort (1989). Amb l’imam al capdavant, Iran s’eregia com la primera potència xiïta a l’Orient Mitjà i donava empenta a les comunitats xiïtes de països veïns com el Líban o Síria. Jomeini va ser substituït per altres imams de la facció xiïta. Actualment el cap de govern és el xiïta Hasán Rouhaní.

A Síria conviuen 22 milions de persones: 87% smusulmans, 74% dels quals sunnites i 13% xiïtes (més altres minories religioses com els alauís). La resta són kurds, armenis o turcs. Gràcies a l’herència de les polítiques de govern colonials franceses, les minories religoses estan molt representades en el govern sirià. Per exemple, la branca dels alauís, de la qual Bashar al-Asad en forma part, té el control de les forces armades. Quan el 2011 esclata la revolta contra al-Asad (en la què la societat civil demana un règim més democràtic) encapçalada pels sunnites i el seu suport d’Al-Qaida. La guerra civil de Síria és avui escenari d’actualitat. Més de 180.000 persones hi han perdut la vida. El govern controla la franja de la costa i gran part de la capital de Damasc i la resta del país està fragmentat segons la tendència de cada regió.

El Líban és un país encara més multicultural: el 54% dels libanesos són musulmans, un 26% són sunnites i un 27% xiïtes. El 40% són cristians i el 6% restant drusos, una comunitat religiosa d’arrels musulmanes però que no és reconeguda per l’islam. Aquesta diversitat cultural de seguida es tradueix en l’estructura política del poder libanès: el 1943 (quan el Líban aconsegueix la independència), el president era cristià, el primer ministre sunnita i el president del Parlament xiïta. L’arribada de la guerra civil el 1975 per l’ocupació dels refugiats palestins al país posiciona les diferents faccions religioses i ètniques del Líban: mentre que els sunnites i els drusos estan al costat dels palestins, els cristians i els israelians se situen a la banda de l’exèrcit libanès. El 1982 el president cristià Gemaiel, del partit de dretes de la Falange Libanesa és assassinat a mans del partit nacional socialista sirià. Immediatament, creix un moviment xiïta moderat, a mans del dirigent Amal. Amb el seu poder i el suport de Síria, combat tant palestins i sunnites com israelians i crisitans. Del moviment xiïta s’escindeix la seva ala més radical que entre 1983 i 1984 forma Hizbulá amb el suport d’Iran (país principalment xiïta). El 1990, quan la guerra civil acaba, Hizbulá assumeix el poder sense cedir les armes. Continuen els bombardejos al territori d’Israel i el 2005 assassinen a l’exprimer ministre sunnita, Rafiq Hariri. Amb el conflicte encara viu, es consoliden dos blocs polítics: l’Aliança “14 de març”, formada per sunnites i alguns cristians de la branca de Gemaiel (l’antic president) i el bloc “8 de març” integrat per xiïtes radicals d’Hizbulà i moderats d’Amal i forces cristianes i laiques de Michael Aoun, patriòtic libanès. Les eleccions del 2009 són favorables a “14 de març” i eregeixen com a president el cristià Michel Sleiman. Per conseqüència, els radicals xiïtes perden poder al Parlament i Michael Aoun aconsegueix ser el primer ministre.

Amb aquests exemples queda pal·lès el paper trascendental de l’islam en els conflictes àrabs perquè, a més de ser el principal motiu pel qual la societat civil s’entrega a la guerra, crea, a la vegada, fortes aliances entre països. De fet, molts teòrics com Rafael Valencia, professor d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Sevilla, apunten que el poder aprofita la religió per maquillar els enfrontaments entre el govern i la oposició. Però jo em pregunto si realment poder i religió es poden separar d’alguna manera per què els governs àrabs siguin més o menys tolerants o bé estan controlats per líders religiosos, com és el cas d’Iran, o bé per partits polítics afins a l’islam com per exemple els Germans Musulmans.

El perill de “la pena de telediari”

Newtown graffiti

És curiós observar, avui diumenge, el tractament que donen els mitjans de comunicació a la notícia sobre els pressumptes abusos sexuals de Woody Allen a la seva filla adoptiva Dylan Farrow.

La història és sucosa: la filla adoptiva de Woody Allen explica, després de molts anys de silenci, els suposats abusos del seu pare quan ella tenia 7 anys. I ho fa per carta oberta al diari més prestigiós del món: The New York Times. Minuciosament, explica Farrow alguns episodis en què el seu pare l’agredeix i com aquests, amb el pas del temps, es converteixen en un trauma personal. També, denuncia l’ambigüetat de Hollywood respecte el cas. Perquè, de fet, Woody Allen ja va ser acusat d’abusos sexuals a la mateixa filla el 1993 (tot i que no va arribar a ser jutjat per manca de proves).

Els ingredients d’aquesta història tempten a explicar-la amb més exaltació que altra cosa. Els mitjans digitals del país no se n’han pogut estar. El Mundo es carrega la presumpció d’innocència del director de cinema en titular la notícia “La hija adoptiva de Allen cuenta cómo su padre la violó”. A més, en el text reafirma la certesa dels suposats maltractaments: “los abusos sexuales de la niña fueron parte del escandaloso divorcio de sus padres…”.  El País, un altre diari de referència a l’estat espanyol, també cau en la temptació.  Tot i que el titular conté la paraula “suposats” (abusos), en el text podem observar com el “suposat” desapareix. A més, la pàgina oficial de Twitter de El País presenta la notícia amb el tuit “Dylan Farrow relata el abuso sufrido cuando tenía 7 años”.

Per altra banda, el diari Ara compta amb un titular més llarg, citant una frase literal de la carta de Farrow: ““Cada cop que veia la seva cara en un cartell només podia amagar-me i ensorrar-me”: la filla de Woody Allen explica els suposats abusos”. Aquest titular utilitza el victimisme de les paraules de Farrow per implícitament titllar Woody Allen de pederasta. A més, la pàgina oficial de Facebook del mateix diari presenta la notícia amb “la filla de Woody Allen relata els abusos sexuals del director de cinema”. La presumpció d’innocència, tan protegida en els codis deontològics dels periodistes, passa, una vegada més, inadvertida per als professionals d’aquest ofici. La resta de diaris, El Periódico, La Vanguardia, El Punt Avui, ABC i LaRazón, presenten la notícia respectant la innocència d’Allen. Però, en llegir-les, s’observa de retruc que tots expliquen els fets de la mateixa manera. Tant és així que molts mitjans coincideixen amb el titular (o sinó són similars) i presenten la informació amb la mateixa estructura i contingut. Un mal hàbit més dels mitjans digitals que afavoreix al desprestigi el periodisme.

En qualsevol cas, les paraules “abús o abús sexual” apareixen en tots els titulars dels diaris generalistes espanyols i, encara que vagin acompanyades de “suposat”, creen en l’imaginari col·lectiu de la societat la idea que Woody Allen és un pederasta, quan encara no s’ha comprovat. Aquest fenomen, immoral però malauradament freqüent a Espanya, és el que en periodisme s’anomena “pena de telediari”.

Això no passa als mitjans digitals nord-americans perquè en els titulars d’aquesta notícia no apareixen els mots “abús sexual”. El diari que llença l’exclusiva, The New York Times, titula la peça “Dylan Farrow’s Story” i la ubica a la secció d’opinió ja que la presenta l’articulsita Kristof. Altres diaris nord-americans segueixen la mateixa línia: USA Today titula la notícia “Dylan Farrow speaks out about Woody Allen” i Los Angeles Times “Dylan Farrow expounds on Woody Allen accusations”. Només el Washington Post parla d’abusos sexuals en el titular: “Dylan Farrow renews Woody Allen molestation claim”.

La cura dels mitjans nord-americans deixa en evidència la manca de diligència dels periodistes del nostre país, que segons el meu parer, haurien d’haver presentat la notícia amb més tacte. Per què tots començarem la setmana pensant que Woody Allen és un pederasta quan, de moment, res no s’ha demostrat.