Sunnites i xiïtes

 La informació que ens arriba sobre els conflictes de l’Orient Mitjà sovint resulta confusa i espessa. Explicar els enfrontaments d’aquests territoris no és una tasca fàcil: per arribar a entendre la realitat actual cal estar informats de tots els elements que han provocat la situació. Donar context és doncs essencial en qualsevol notícia però encara més als països àrabs, per què a més de tenir una realitat complexa, la seva tradició política, cultural, econòmica i social dista molt de la occidental. Per culpa del poc espai que els periodistes disposen, la situació dels països àrabs sempre queda simplificada en les disputes entre dirigents, xifres de morts, ferits, bombardejos o armaments. D’aquesta manera, les causes i conseqüències dels enfrontaments civils i militars queden en l’oblit. Precisament, la religió és un aspecte que caldria analitzar amb profunditat ja que és un té molta importància tant a nivell personal com polític i social. De fet, el motiu principal de les seves guerres és des de fa segles, la pugna entre xiites i sunnites per aconseguir el poder.

Per entendre les disputes entre els dos sectors, que no únics, de la religió islàmica cal anar segles enrere, concretament fins al 632 dC, l’any de la mort de Mahoma. Llavors, els homes més poderosos de l’islam, companys del profeta, es van eregir com a sucessors. Eren Abu Bakr, Uman i Utman. Tot i així, un sector de la comunitat islàmica creia que Mahoma havia designat a Alí, el seu cosí, a la vegada casat amb la filla del profeta, Fàtima. No és fins el 656, que Alí aconsegueix el califat. A partir d’aquest moment, neix l’enfrontament entre els partidaris d’Alí, és a dir, d’un guia suprem descendent directe de Mahoma, els xiïtes, i els partidaris d’un líder, just, benèvol i procedent de la comunitat, els sunnites. El govern dels xiïtes, guiats per Alí, va durar tan sols quatre anys perquè els sunnites van assassinar-lo. Arran de la mort d’Alí es va desencadenar una guerra entre xiïtes i sunnites per aconseguir el poder. La victòria dels sunnites va provocar la discrminació i persecució dels xiïtes que es van veure obligats a desplaçar-se a les perifèries dels territoris. Això explica que, actualment, prop del 85% de la comunitat musulmana sigui sunnita (1.300 milions de fidels) i la resta sigui xiïta.

Així doncs, les diferències entre sunnites i xiïtes provenen del criteri per escollir el líder de la comunitat per què la pràctica religiosa resulta ser quasi bé idèntica. Ambdós sectors basen la seva fe en l’Alcorà i segueixen els cinc pilars bàsics de l’islam. Com a trets particulars, el sunnisme basa la seva doctrina en la “sunna”, els costums i tradicions de Mahoma. A més, creuen que cada fidel és l’únic responsable de la seva relació amb Déu i els immams. Dins el sunnisme hi tenen cabuda tendències diverses: moderades, com els Germans Musulmans, però també extremes com els salafistes (que defensen la religiositat dels ancestres “salaf”), on una branca d’aquest submoviment és partidària del yihad, una guerra santa en contra l’infidel, del qual forma part el grup terrorista Al-Qaida. Els xiïtes, per la seva banda, creuen que els immams decendents de Mahoma són els únics capaços d’interpretar missatge ocult de l’Alcorà. D’aquest col·lctiu també en sorgeixen diverses branques de les quals cal destacar l’imamisme (que segueix la doctrina de 12 imams descendents de Mahoma i que creu que l’útltim d’aquests rescusitarà als finals dels temps per posar ordre i justícia al món ) i l’alausime (que també es guia per la doctrina de 12 imams i de la qual líders com Bashar al-Asad en forma part).

Políticament, els dos corrents de l’islamisme presenten diferències en el concepte d’Estat i la seva organització. Segons l’imam Juliàn Arturo Zapata per als xiïtes la figura de l’imam és de vital importància perquè és descendent directe de Mahoma. Per a ells, els 12 imams de la comunitat islàmica representen el màxim poder. Per això, els països xiïtes es configuren com estats teocràtics, on no hi ha separació entre la religió i el poder estatal. En canvi, segons Zapata, els líders espirituals sunnites tenen poca injerència en assumptes polítics i tenen una estructura pública estatal més forta.

Elaboració pròpia

Per veure com aquesta divisió social històrica és sovint la base d’enfrontaments he escollit quatre països que n’han patit les conseqüències:

L’Iraq integra tres cultures diferents. Els xiïtes i sunnites conviuen barrejats a les ciutats. Representen, respectivament, un 60% i un 35% de la societat civil. Un altre sector de la població iraquiana són els kurds, que es troben concentrats al nord del país. I és que Iraq, segons l’analista Peckel, és un país artificial fruit del repartiment colonial britànic i francès. Així, xiïtes, sunnites i kurds van ser forçats a conviure junts i a formar part d’una nació que no sentien seva. Quan els sunnites arriben al poder de la mà de Sadam Hussein el 1979 els xiïtes i kurds comencen a ser perseguits. La invasió d’EUA a Iraq l’any 2003 i la mort de Sadam Hussein (condemnat a mort per crims contra la humanitat), aguditza la l’enfrontament entre les dues comunitats islàmiques que lluiten per aconseguir el poder. Els xiïtes depsrés d’anys de repressió aconsegueixen el poder que s’ha mangingut fins avui. L’actual governador, el xiïta Al Maliki tampoc s’esforça per calmar les tensions. El seu estil autoritari ha marginat als ministres del govern sunnites i les forces armades han assumit el control del país amb el seu consentiment. És per això que a partir del 2011 els sunnites surten al carrer per demanar més respecte al seu col·lectiu. Amb aquest clima de crispació, els extremistes sunnites (els yihadistes d’Al-Qaida) comencen l’actual revolta sunnita que de moment, fins aquest gener, s’ha saldat amb més de 250 morts.

L’Iran és el país xiïta per excel·lència. Un 89% de la societat civil és xiïta i un 9% és sunnita. Des de la revolució islàmica de 1979, Iran és un estat teocràtic on poder i religió són el mateix. La revolució va ser dirigida per l’Aiatol·là Khomeini que va mantenir-se al poder fins la seva mort (1989). Amb l’imam al capdavant, Iran s’eregia com la primera potència xiïta a l’Orient Mitjà i donava empenta a les comunitats xiïtes de països veïns com el Líban o Síria. Jomeini va ser substituït per altres imams de la facció xiïta. Actualment el cap de govern és el xiïta Hasán Rouhaní.

A Síria conviuen 22 milions de persones: 87% smusulmans, 74% dels quals sunnites i 13% xiïtes (més altres minories religioses com els alauís). La resta són kurds, armenis o turcs. Gràcies a l’herència de les polítiques de govern colonials franceses, les minories religoses estan molt representades en el govern sirià. Per exemple, la branca dels alauís, de la qual Bashar al-Asad en forma part, té el control de les forces armades. Quan el 2011 esclata la revolta contra al-Asad (en la què la societat civil demana un règim més democràtic) encapçalada pels sunnites i el seu suport d’Al-Qaida. La guerra civil de Síria és avui escenari d’actualitat. Més de 180.000 persones hi han perdut la vida. El govern controla la franja de la costa i gran part de la capital de Damasc i la resta del país està fragmentat segons la tendència de cada regió.

El Líban és un país encara més multicultural: el 54% dels libanesos són musulmans, un 26% són sunnites i un 27% xiïtes. El 40% són cristians i el 6% restant drusos, una comunitat religiosa d’arrels musulmanes però que no és reconeguda per l’islam. Aquesta diversitat cultural de seguida es tradueix en l’estructura política del poder libanès: el 1943 (quan el Líban aconsegueix la independència), el president era cristià, el primer ministre sunnita i el president del Parlament xiïta. L’arribada de la guerra civil el 1975 per l’ocupació dels refugiats palestins al país posiciona les diferents faccions religioses i ètniques del Líban: mentre que els sunnites i els drusos estan al costat dels palestins, els cristians i els israelians se situen a la banda de l’exèrcit libanès. El 1982 el president cristià Gemaiel, del partit de dretes de la Falange Libanesa és assassinat a mans del partit nacional socialista sirià. Immediatament, creix un moviment xiïta moderat, a mans del dirigent Amal. Amb el seu poder i el suport de Síria, combat tant palestins i sunnites com israelians i crisitans. Del moviment xiïta s’escindeix la seva ala més radical que entre 1983 i 1984 forma Hizbulá amb el suport d’Iran (país principalment xiïta). El 1990, quan la guerra civil acaba, Hizbulá assumeix el poder sense cedir les armes. Continuen els bombardejos al territori d’Israel i el 2005 assassinen a l’exprimer ministre sunnita, Rafiq Hariri. Amb el conflicte encara viu, es consoliden dos blocs polítics: l’Aliança “14 de març”, formada per sunnites i alguns cristians de la branca de Gemaiel (l’antic president) i el bloc “8 de març” integrat per xiïtes radicals d’Hizbulà i moderats d’Amal i forces cristianes i laiques de Michael Aoun, patriòtic libanès. Les eleccions del 2009 són favorables a “14 de març” i eregeixen com a president el cristià Michel Sleiman. Per conseqüència, els radicals xiïtes perden poder al Parlament i Michael Aoun aconsegueix ser el primer ministre.

Amb aquests exemples queda pal·lès el paper trascendental de l’islam en els conflictes àrabs perquè, a més de ser el principal motiu pel qual la societat civil s’entrega a la guerra, crea, a la vegada, fortes aliances entre països. De fet, molts teòrics com Rafael Valencia, professor d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Sevilla, apunten que el poder aprofita la religió per maquillar els enfrontaments entre el govern i la oposició. Però jo em pregunto si realment poder i religió es poden separar d’alguna manera per què els governs àrabs siguin més o menys tolerants o bé estan controlats per líders religiosos, com és el cas d’Iran, o bé per partits polítics afins a l’islam com per exemple els Germans Musulmans.