Els catalans no lluitaven per la seva identat nacional al 1714

Centre Cultural del Born (Elaboració pròpia)

“El 2014 ha de ser l’any de la memòria, de la consulta, de la política i per descomptat de la democràcia en majúscules. Ha de ser un any per construir una via segura amb vocació inclusiva per al conjunt del país amb determinació, per què cal fer les coses bé”. Amb aquestes paraules, el conseller de la Presidència, Francesc Homs resumia, el novembre passat, el significat del tricentenari de 1714. Els actes commemoratius se celebren durant tot l’any arreu de Catalunya i més especialment a Barcelona perquè va ser l’últim reducte en caure a les mans de Felip V. El Trincentenari ha costat a la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona més de 5 milions d’euros de pressupost públic. Aquesta commemoració és doncs, una gran aposta cultural del govern que, tal com apuntava Homs, coincideix amb una altra gran aposta política: la consulta per la independència. Casualment o no, l’executiu català ha considerat que l’organització del Tricentenari ha d’estar les mans de dues cares conegudes de l’independentisme català, Miquel Calçada i Toni Soler, que òbviament estan a favor de la consulta. D’altra banda, la commemoració porta el nom “Viure Lliure”. Sense gaire imaginació es pot relacionar el lema amb la realitat actual: “Viure lliure… després de més de 300 anys d’opressió espanyola”. Aquest enfocament, innegablement tendenciós, pot generar malestar a una part de la societat catalana que no comparteix el sentiment sobiranista del govern de CiU. Seria un llàstima que aquest tractament del Trincentenari frenés l’assistència d’aquests catalans als actes commemoratius. I una llàstima encara més gran si parlem en termes econòmics per què, aquest any, el Centre Cultural del Born -que acull les principals exposicions i actes del Tricenentari- generarà un dèficit de 2 milions que espera ser sufragat en els propers anys.

Deixant de banda les sensacions que puguin originar l’enfocament del Tricentenari, recordar la derrota de l’11 de setembre és un argument brillant per legitimar, amb motius històrics, el procés sobiranista. I és que la victòria de Felip V a Catalunya va suposar l’abolició de les constitucions i les institucions pròpies i diferencials del Principat. Però cal tenir en compte un matís important: durant la Guerra de Successió, els catalans no lluitaven per preservar la seva identitat nacional. Tal com explica l’historiador Josep Fontana, en aquells anys, no existia el sentiment nacional català i encara menys, la voluntat de separar-se d’Espanya (per què Catalunya mai no n’havia format part). Aleshores, ser català singificava formar part d’una comunitat que gaudia de drets i llibertats. Precisament per aquesta raó, els catalans deien que lluitaven per la llibertat de tots els espanyols, per un model d’estat que garantís a tothom els drets obtinguts fins llavors. I és que sovint s’oblida que la Guerra de Successió era l’enfrontament entre dues concepcions del poder polític: l’absolutista de Felip V de Borbó (que rebia el suport de Castella i França) i la d’un règim representatiu, que no democràtic, de l’arxiduc Carles d’Àustria (recolzat per la Corona d’Aragó, Anglaterra, Holanda i Àustria). Però els catalans no se’n van sortir. La derrota de l’onze de setembre de 1714 va suposar el l’establiment definitiu de l’absolutisme a Catalunya. Felip V va tallar les ales a un sistema polític construit durant més de 4 segles que anava encaminat cap a la democratització, cap al progrés i cap a una evolució política com la d’Anglaterra o Holanda. Així doncs, el retorn a l’absolutisme de la mà de la dinastia borbònica va comportar, durant segles, l’endarreriment del regne d’Espanya respecte les potències europees.
Tal vegada, el que el Tricentenari hauria de recordar amb més èmfasi és la pèrdua d’un sistema polític que hauria dut a Catalunya i a la resta de territoris de la Corona d’Aragó a una societat avançada i oberta al nivell d’Anglaterra i Holanda, i no pas l’abolició de la identitat catalana (que era inexistent). Però això és el que passa quan es deixa a les mans dels polítics una qüestió històrica que hauria, segons el meu parer, hauria de ser tractada amb més neutralitat pels experts en aquesta ciència.