Egipte: cap a un retrocés històric?

Què passa a Egipte? Des de la primavera àrab del 2011 el país del Nil viu en una constant inestabilitat política i socioeconòmica: en tan sols dos anys ha viscut s’han enderrocat dos governs, ha passat per les primeres eleccions democràtiques i milers de vides han pagat per aquest suposat avenç.

Per entendre la situació actual, cal situar-nos poc més de dos anys enrere: en el govern autocràtic de Mubarak. Durant 30 anys, el militar ostenta el poder a Egipte amb camuflant la seva política repressora sota la màxima de garantir la pau i la seguretat al país. El líder, estableix relacions estretes amb Israel i EUA i consolida suport econòmic i financer de Kuwait a la Guerra del Golf (1991). A nivell de política interna, amb la Llei d’Emergència manté la població sota absolut control amb el pretext d’abolir el terrorisme islàmic que amenaça el país durant els noranta. La llei fixa mesures repressores que frenen qualsevol oposició al règim, no hi ha lllibertat de premsa i associació i les vagues i manifestacions estan prohibides. Si bé és cert que en els últims anys del seu mandat (a partir del 2005) va permetre que els egipcis puguessin votar un altre president, sempre va guanyar els comicis per una majoria molt àmplia. Aquesta repressió - especialment a grups islamistes com els Germans Musulmans - les condicions extremes de pobresa, la manca de llibertats i la corrupció van ser els detonants per què el 25 de gener del 2011 la societat civil es revoltés contra el règim.

Els manifestants a la plaça Tahrir, El Caire

La primavera àrab, després de deixar empremta a Tuníssia, havia arribat de la mà de joves de classe mitjana a les zones més urbanes d’Egipte per enderrocar el govern de Mubarak. I així ho va fer després de 18 dies d’enfrontaments, quan el mateix president va abandonar el poder. Per entendre aquesta revolució, cal tenir en compte el paper clau d’Internet: com que era un moviment sense líders, la xarxa permetia connectar la població de manera instàntania i exterioritzar el conflicte. De fet des de feia anys ja s’estava gestant el moviment a la xarxa. I és que Internet va resultar ser una arma tan potent que el govern de Mubarak va tallar-ne l’accés i va desconnectar els telèfons mòbils. El president tenia tothom en contra seva: islamistes, laics, cristians i fins i tot l’exèrcit. De fet, els militars, en un primer moment, van mostrar suport formal a Mubarak en permetre que milícies i policies reprimissin als sublevats. Tot i així, en saber que Estats Units donava suport al cop d’estat (ja que implicava un canvi cap a la democràcia) van posicionar-se en contra de Mubarak. A l’exèrcit egipci l’interessava anar de la mà del gran gegant econòmic perquè aquest el finançava amb 1.300 milions de dòlars a l’any. D’aquesta manera, aprofitant les manifestacions i la resistència dels demòcrates, els militars van protagonitzar l’enderrocament de Mubarak. L’onze de febrer, el líder cedia el poder al Consell Suprem de les Forces Armades i s’exposava a ser condemnat a cadena perpètua per les matances als rebels. La revolució se saldava amb més de 800 morts.

Des de llavors, els militars no perden mai el control d’Egipte. Proposaran les reformes de la Constitució que s’aprovaran per referèndum el 19 de març amb un 77% favorable i una participació del 41%. D’aquest context se n’aprofiten els Germans Musulmans i no pas les forces laiques ni la joventut occidentalizada de les grans ciutats. S’estan gestant les primeres eleccions presidencials lliures i democràtiques que, per primera vegada, presenten un candidat que no és militar. El gener i el febrer de 2012 se celebren eleccions legislatives i a la Xura (respectivament) on surten afavorits els Germans Musulmans. Les presidencials no arriben fins el 24 de maig de 2012 on es disputen el lideratge els Germans Musulmans, amb Mohamed Mursi al capdavant i Ahmed Shafiq, salafista i exprimer ministre del règim de Mubarak. En la primera volta, cap dels dos aconsegueix més del 25% dels vots. És en la segona, el 16 de juny, quan Morsi s’erexeig com a president d’Egipte amb el 52% dels vots i una participació del 51%. El president enceta el seu mandat que resultarà ser una decepció tant per a ulls nacionals com per a estrangers. 

Un votant a les primeres eleccions presidencials lliures (24/5/12) 

Una manifestant demana la dimissió de Mursi (juny 2013)

D’entrada, mentre no hi ha text legal, Mursi aprova un decret en què s’autoconcedeix poders excepcionals com l’absolut control del sistema judicial. Aquesta mesura provoca crispació entre els egipcis, que sortiran al carrer perquè el líder la derogui (i així ho acaba fent al desembre). Finalment la Constitució s’aprova per referèndum el desembre de 2012 amb un 64% favorable però una participació tan sols del 33% degut a la mala imatge que el propi Mursi s’ha creat. La nova Carta Magna imposa les regles islàmiques de la xaria i permet la presecució dels coptes (cristians) i de musulmans xiïtes. D’altra banda, els militars aprofiten per tenir encara més poder que en el règim dictatorial de Mubarak. A través de la Constitució fixen que el ministre de Defensa sigui un oficial escollit per l’exèrcit, que el pressupost d’aquest ministeri no estigui sotmès al control del Parlament i que més de la meitat de membres del Consell Nacional de Seguretat (la màxima autoritat de l’Estat) siguin militars. La constitució islamista - que provoca rebuig de la societat civil jove i laica -, els abusos de poder de Mursi i la incompetència en l’administració dels recursos creen un clima de frustació i desencís a tot el país. 

La repressió del divendres de la Ira (15/8/13),  El Caire

És per això que tan sols un any després, el 30 de juny de 2013, multitudinàries manifestacions reclamen la dimissió de Morsi al carrer. El caos d’una nova revolta porta els militars a proclamar un cop d’Estat el 3 de juliol. Amb la Constitució suspesa, Mursi queda empresonat a mans dels militars. Al mateix temps, les forces armades nombren un govern provisional de la mà del jutge Adli Mansur, es tanquen mitjans de comunicació i comença una forta repressió a la comunitat islàmica del país. 
Durant tot l’estiu, els militars protagonitzaran les jornades més sagnants de la història d’Egipte: amb el desallotjament dels assentaments de manifestants pro-Mursi, el 15 d’agost, moriran més de 600 persones, segons el Ministeri de Sanitat, i 2.600 segons els Germans Musulmans. El dia següent conegut com el divendres de la ira continuaran les matances i es detindran a més de mil membres dels Germans Musulmans. Després de la massacre, l’exèrcit declara l’estat d’emergència a Egipte i el toc de queda a partir de les 7 de la tarda. Durant l’agost continuaran les repressions: els islamistes radicals destruiran més d’una tretena d’esglésies cristianes. També aquests acabaran amb la vida de 25 soldats egipcis al Sinaí i 35 més a El Caire. A tot això, caldrà sumar-li la posada en llibertat sota arrest domiciliari de l’expresident Mubarak. Les sagnants repressions continuen tota la tardor fins que al desembre, l’exèrcit declara els Germans Musulmans una entitat terrorista. Mentrestant, els militars avalen la reforma de la constitució per part de 50 experts. La nova Carta Magna augmentarà el poder de les Forces Armades, el ministre de Defensa haurà de ser altra vegada escollit per l’exèrcit i no pel president. També, prohibirà partits religiosos, posarà èmfasi en la igualtat home - dona tot i que mantindrà la xaria com a principal font de la legislació, protegirà les grans religions (islam, cristianimse i judaisme) però no les minoritàries ni l’islam xiïta i les manifestacions i vagues només es permetran amb el consentiment del govern. 
La població egípcia va avalar la nova constitució a les urnes la setmana passada amb un 98,1% favorable i un 38,6% de participació (perquè els Germans Musulmans van boicotejar-la). Ara, Egipte resta a l’espera de noves eleccions legislatives i presidencials on el general Al-Sissi, l’actual ministre de Defensa del govern provisional, és el favorit per a ser el nou president. Sembla ser que a la població, cansada dels exessos islamistes i militars, tan sols l’importa que el pa sigui a taula perquè la pobresa ha augmentat un fins a 26%, i l’atur se situa a un 13%. La majoria dels seus habitants viuen en xaboles amb menys de dos dòlars diaris.

Amb tot aquest panorama em sembla que a Egipte no li queden més que dues miserables opcions: acabar amb el parèntesi d’esperança democràtica d’aquests dos anys i retrocedir amb un govern militar o continuar amb una dinàmica d’enfrontaments entre l’exèrcit i els Germans Musulmans, les dues forces que fracturen el país. A tot això, sobta que, davant aquesta situació que tan sols va encaminada cap al retrocés a l’antic règim, el món occidental se’n despreocupi.

L'essència de la hipocresia

Aigües cristalines, palmeres, platges d’arena blanca… i un refugi immens per a més d’un milió d’empreses, la majoria xineses. Això són les Illes Verges Britàniques, quin paradís. I sinó pregunteu-ho al cunyat del president de Xina, Deng Jiagui que en tan sols 20 anys va crear, juntament amb la seva dona (la germana del president Xi) la immobiliària més potent de les ciutats de Hong Kong i Shenzhen. A més, el 2008 va començar a dirigir l’empresa Excellence Effort Development Property, de la qual n’era també copropietari amb uns grans magnats immobiliaris que van ser notícia per adquirir immobles amb un contracte de més de 2.000 milions de dòlars.

Les Illes Verges Britàniques (Kansasphoto)

Les dades a les que va tenir accés el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació gràcies a les gestores Portcullis TrustNet i Commonwealth Trust Limited (dues societats offshore de l’arxipèlag que ajuden a les empreses a establir els seus comptes bancaris en paradisos fiscals) revelen casos tan o més escandalosos com aquest. De fet, les empreses han filtrat 2,5 milions de documents que mostren com més de 22.000 clients de Xina amaguen el seu capital a paradisos fiscals com les Illes Verges Britàniques o les Cook. Entre ells, apareixen els noms de la gent més poderosa de Xina: membres de l’Assamblea Popular Nacional i directius d’empreses nacionals xineses embolicats en assumptes de corrupció. Un exemple més és Wen Yunsong,  el fill de l’exprimer ministre Wen Jibao, que va crear l’empresa Trend Gold Consultants a les Illes Verges Britàniques. Yunsong té una fortuna de 2.700 milions de dolars. Els documents constaten com els familiars de la noblesa roja xinesa s’aprofiten de la opacitat dels paradisos fiscals per enriquir-se. Així, eviten el control oficial de la mobilitat dels béns que Xina limita a 50.000 dòlars per habitant i any. I és que gràcies a les filtracions, ha sortit a la llum que almenys 5 familiars dels actuals set membres del Comité Permament del Politburó (ens que dirigeix el Partit Comunista i el país) tenen empreses inscrites als paradisos fiscals.

I davant la veritat, al govern xinès no li ha quedat més remei que censurar l’accés a mitjans de comunicació estrangers (El País, The Guardian… etc) i advertir a una població, indiferent a les revelacions, que cal “separar el blat de la palla”. De fet, és normal que la societat civil xinesa es mostri impassible davant d’aquest escàndol si no ha pogut ni conèixer-lo per culpa de la censura. I és que les filtracions no han tingut cap impacte, ni en la població ni el govern. De fet, el president Xi, continua a la seva: dirigeix campanyes anti-corrupció dins el Partit Comunista i a la vegada acaba amb moviments populars que demanen que els funcionaris de l’Administració fassin públics els seus béns.

Chinaleaks posa de relleu, una vegada més, la hipocresia del govern xinès, que poc li queda dels seus ideals comunistes. Sí que és cert que l’entrada al capitalisme a la dècada dels 80 va permetre a millons de xinesos sortir de la pobresa però a la vegada alguns van enriquir-se desmesuradament amb mètodes corruptes. Des de llavors, Xina és dels països amb més desigualtats econòmiques del món. Prova d’això és que amb tan sols un any, segons la llista Hurun dels Mil Més Rics de Xina de 2013, el nombre de milmilionaris a Xina ha passat de 64 el 2012 a 315 el 2013.

És culpa de tants referèndums?

Ara que està de moda parlar de consultes i referèndums en un país on precisament aquests brillen per la seva abscència, aprofito per analitzar un país que n’és l’antítesi. A banda dels Alps, els bancs i la xocolata, Suïssa té també el privilegi de gaudir d’una democràcia tangible i quotidiana. Els ciutadans no voten cada quatre o cinc anys sinó que durant l’any van a les urnes més d’una desena de vegades. Perquè, qui si no el poble ha de decidir sobre els assumptes que afecten al país? Els suïssos tenen molt clar que es governen, no que els governen. El poder i el futur del seu territori no és únicament a les mans dels polítics, sinó tot al contrari, ha de ser i és a les de la societat civil. De fet, la idea que el poder és del poble ja va néixer segles enrrere, amb les revolucions liberals d’Anglaterra, Estats Units i França. Actualment, les constitucions actuals de països democràtics i de dret beuen d’aquest principi. El mateix article primer de la Constitució Espanyola així ho estableix: “la sobirania nacional resideix en el poble, del que emanen els poders de l’Estat”. Però Suïssa s’ha pres aquest principi amb més rigor. 

Campanya publicitària a Suïssa per a prohibir la construcció de minarets

El conscens és el valor essencial de la seva societat, que des de fa segles no protagonitza cap revolució. I no és que no tingui motius per fer-ho… a Suïssa conviuen quatre cultures, religions i llengües diferents: la francesa, la italiana, l’alemanya i la de parla romanx. A més, cal recordar que Suïssa és una Confederació Helvètica, organitzada en 23 cantons, cadascun amb autonomia fiscal pròpia. I és gràcies a l’estabilitat política i insitucional que no es produeix cap “xoc de trens”. La fórmula? Acostar posicions entre les diferents forces polítiques. Tant és així que, per exemple, no hi ha ni un president ni un cap de govern fix: els dos càrrecs es roten anualment entre els set ministres que formen el govern. Acostar el dret a decidir a la ciutadania és l’altre punt clau per entendre la seva estabilitat. D’aquesta manera, la democràcia esdevé un element més a la vida diària dels suiïssos. 50.000 ciutadans poden decidir que una llei es canviï i 100.000 poden presentar una iniciativa legislativa i fins i tot canviar la Carta Magna!. D’altra banda, el govern pregunta constantment a la població sobre qüestions d’índole molt diversa. Per exemple, els suïssos decideixen per referèndum el dia de recollida de les escombraries, seguir amb la mili obligatòria, no limitar els sous dels alts càrrecs o no adjudicar-se dos setmanes més de vacances. Però a la vegada avalen mesures que vulneren drets humans. A Suïssa està prohibit construir minarets, hi ha cadena perpèuta per als delinqüents sexuals incurables i s’expulsen del país criminals estrangers. Són llavors, tan positius els referèndums si permeten accions xenòfobes? Sens dubte, el gran perill dels referèndums és que s’acabin aprovant lleis sorgides de populismes d’ideologies radicals (com la del partit SVP) que convencen la població mitjançant l’amenaça. Però tot això és culpa dels referèndums? A Espanya també es volen aprovar lleis que menystenen drets humans, especialment de la dona. Més aviat sembla que la culpa de l’existència d’aquestes lleis sigui la d’una societat sense valors i no pas d’un sistema més o menys democràtic.

Esteorotips

Aprofito per estrenar el blog una notícia que vaig llegir dies enrere sobre les denúncies de dues dones, una de nacionalitat danesa i l’altra alemanya, que van ser violades a la Índia. Cada cert de temps, als mitjans de comunicació apareixen notícies sobre les agressions sexuals dels indis a turistes estrangeres. Al tren, a l’autobús, en un carreró, a qualsevol lloc i de qualsevol de les maneres. Això implica que en l’imaginari col·lectiu occidental es consolidi la idea que la Índia és un país perillós per als viatgers, especialment per la dones. I això és normal si tan sols rebem aquest tipus d’informació sobre aquest país. Bé, de tant en quant, sabem que els indis han llençat d’una nau espacial a Mart o han celebrat una boda a Barcelona d’un dels grans magnats d’aquest pintoresc país d’orient d’espècies i olors.
Més enllà de notícies que ens poden semblar de més o menys interès informatiu Índia és, sens dubte, un país socialment endarrerit: la seva població es troba dividida per milers de castes de les quals es seus membres no en poden ascendir. A més, la Índia és masclista: el paper actiu de la dona en societat és pràcticament inexistent, com a Espanya fa seixanta anys. Si bé és cert que a les grans metròpolis la dona comença a tenir veu - amb escons al Parlament, per exemple - la realitat fora de les grans ciutats, que és on es troba la majoria de la població, continua sent la de segles enrrere. Un clar exemple és el dels matrimonis concertats a noies entre 15 i 20 anys. Les famílies decideixen de manera irrevocable el seu futur, la resta de la seva vida. El marit, que acostuma a ser d’edat força més avançada que elles, es dedicarà a treballar, a beure i a apostar a les cartes mentre que la dona tindrà cura de la casa i els fills i si és necessari, també ajudarà al marit a la feina. A les inexistents aspiracions vitals de la dona caldrà afegir-los una completa dedicació als homes de la família, especialment als fills mascles: l’escolarització, les atencions a la salut, els rituals religiosos de l’hinduisme… aniran destinats preferentment a aconseguir un millor futur per a ells (i no per a elles) ja que seran els únics capaços de tirar endavant la família en un futur.
A tot aquest panorama, se sumen les violacions a dones estrangeres: un problema més del masclisme exacerbat d’aquest país que, sens dubte, cal combatre. De fet, ni que tan sols sigui en el pla teòric de la legislació, el mateix Parlament indi va aprovar una llei per combatre les agressions sexuals l'any 2012. Però cal tenir en compte que els abusos a les dones (estrangeres o no) no succeeixen únicament a la Índia. Malauradament, les agressions sexuals són un problema mundial, tant a les societats avançades com a les endarrerides. Per què rebem, proporcionalment, més informació sobre les violacions a la Índia que no pas de les de la resta del món? És que a Sudamèrica o als Emirats Àrabs no es violen noies estrangeres? És que a casa nostra tampoc hi ha agressions sexuals? Aquest és tan sols un exemple més de com els mitjans de comunicació influeixen en la creació d’esteorotips a la cultura occidental, oberta i plural.

Bodhgaia, Índia, setembre 2013