Egipte: cap a un retrocés històric?

Què passa a Egipte? Des de la primavera àrab del 2011 el país del Nil viu en una constant inestabilitat política i socioeconòmica: en tan sols dos anys ha viscut s’han enderrocat dos governs, ha passat per les primeres eleccions democràtiques i milers de vides han pagat per aquest suposat avenç.

Per entendre la situació actual, cal situar-nos poc més de dos anys enrere: en el govern autocràtic de Mubarak. Durant 30 anys, el militar ostenta el poder a Egipte amb camuflant la seva política repressora sota la màxima de garantir la pau i la seguretat al país. El líder, estableix relacions estretes amb Israel i EUA i consolida suport econòmic i financer de Kuwait a la Guerra del Golf (1991). A nivell de política interna, amb la Llei d’Emergència manté la població sota absolut control amb el pretext d’abolir el terrorisme islàmic que amenaça el país durant els noranta. La llei fixa mesures repressores que frenen qualsevol oposició al règim, no hi ha lllibertat de premsa i associació i les vagues i manifestacions estan prohibides. Si bé és cert que en els últims anys del seu mandat (a partir del 2005) va permetre que els egipcis puguessin votar un altre president, sempre va guanyar els comicis per una majoria molt àmplia. Aquesta repressió - especialment a grups islamistes com els Germans Musulmans - les condicions extremes de pobresa, la manca de llibertats i la corrupció van ser els detonants per què el 25 de gener del 2011 la societat civil es revoltés contra el règim.

Els manifestants a la plaça Tahrir, El Caire

La primavera àrab, després de deixar empremta a Tuníssia, havia arribat de la mà de joves de classe mitjana a les zones més urbanes d’Egipte per enderrocar el govern de Mubarak. I així ho va fer després de 18 dies d’enfrontaments, quan el mateix president va abandonar el poder. Per entendre aquesta revolució, cal tenir en compte el paper clau d’Internet: com que era un moviment sense líders, la xarxa permetia connectar la població de manera instàntania i exterioritzar el conflicte. De fet des de feia anys ja s’estava gestant el moviment a la xarxa. I és que Internet va resultar ser una arma tan potent que el govern de Mubarak va tallar-ne l’accés i va desconnectar els telèfons mòbils. El president tenia tothom en contra seva: islamistes, laics, cristians i fins i tot l’exèrcit. De fet, els militars, en un primer moment, van mostrar suport formal a Mubarak en permetre que milícies i policies reprimissin als sublevats. Tot i així, en saber que Estats Units donava suport al cop d’estat (ja que implicava un canvi cap a la democràcia) van posicionar-se en contra de Mubarak. A l’exèrcit egipci l’interessava anar de la mà del gran gegant econòmic perquè aquest el finançava amb 1.300 milions de dòlars a l’any. D’aquesta manera, aprofitant les manifestacions i la resistència dels demòcrates, els militars van protagonitzar l’enderrocament de Mubarak. L’onze de febrer, el líder cedia el poder al Consell Suprem de les Forces Armades i s’exposava a ser condemnat a cadena perpètua per les matances als rebels. La revolució se saldava amb més de 800 morts.

Des de llavors, els militars no perden mai el control d’Egipte. Proposaran les reformes de la Constitució que s’aprovaran per referèndum el 19 de març amb un 77% favorable i una participació del 41%. D’aquest context se n’aprofiten els Germans Musulmans i no pas les forces laiques ni la joventut occidentalizada de les grans ciutats. S’estan gestant les primeres eleccions presidencials lliures i democràtiques que, per primera vegada, presenten un candidat que no és militar. El gener i el febrer de 2012 se celebren eleccions legislatives i a la Xura (respectivament) on surten afavorits els Germans Musulmans. Les presidencials no arriben fins el 24 de maig de 2012 on es disputen el lideratge els Germans Musulmans, amb Mohamed Mursi al capdavant i Ahmed Shafiq, salafista i exprimer ministre del règim de Mubarak. En la primera volta, cap dels dos aconsegueix més del 25% dels vots. És en la segona, el 16 de juny, quan Morsi s’erexeig com a president d’Egipte amb el 52% dels vots i una participació del 51%. El president enceta el seu mandat que resultarà ser una decepció tant per a ulls nacionals com per a estrangers. 

Un votant a les primeres eleccions presidencials lliures (24/5/12) 

Una manifestant demana la dimissió de Mursi (juny 2013)

D’entrada, mentre no hi ha text legal, Mursi aprova un decret en què s’autoconcedeix poders excepcionals com l’absolut control del sistema judicial. Aquesta mesura provoca crispació entre els egipcis, que sortiran al carrer perquè el líder la derogui (i així ho acaba fent al desembre). Finalment la Constitució s’aprova per referèndum el desembre de 2012 amb un 64% favorable però una participació tan sols del 33% degut a la mala imatge que el propi Mursi s’ha creat. La nova Carta Magna imposa les regles islàmiques de la xaria i permet la presecució dels coptes (cristians) i de musulmans xiïtes. D’altra banda, els militars aprofiten per tenir encara més poder que en el règim dictatorial de Mubarak. A través de la Constitució fixen que el ministre de Defensa sigui un oficial escollit per l’exèrcit, que el pressupost d’aquest ministeri no estigui sotmès al control del Parlament i que més de la meitat de membres del Consell Nacional de Seguretat (la màxima autoritat de l’Estat) siguin militars. La constitució islamista - que provoca rebuig de la societat civil jove i laica -, els abusos de poder de Mursi i la incompetència en l’administració dels recursos creen un clima de frustació i desencís a tot el país. 

La repressió del divendres de la Ira (15/8/13),  El Caire

És per això que tan sols un any després, el 30 de juny de 2013, multitudinàries manifestacions reclamen la dimissió de Morsi al carrer. El caos d’una nova revolta porta els militars a proclamar un cop d’Estat el 3 de juliol. Amb la Constitució suspesa, Mursi queda empresonat a mans dels militars. Al mateix temps, les forces armades nombren un govern provisional de la mà del jutge Adli Mansur, es tanquen mitjans de comunicació i comença una forta repressió a la comunitat islàmica del país. 
Durant tot l’estiu, els militars protagonitzaran les jornades més sagnants de la història d’Egipte: amb el desallotjament dels assentaments de manifestants pro-Mursi, el 15 d’agost, moriran més de 600 persones, segons el Ministeri de Sanitat, i 2.600 segons els Germans Musulmans. El dia següent conegut com el divendres de la ira continuaran les matances i es detindran a més de mil membres dels Germans Musulmans. Després de la massacre, l’exèrcit declara l’estat d’emergència a Egipte i el toc de queda a partir de les 7 de la tarda. Durant l’agost continuaran les repressions: els islamistes radicals destruiran més d’una tretena d’esglésies cristianes. També aquests acabaran amb la vida de 25 soldats egipcis al Sinaí i 35 més a El Caire. A tot això, caldrà sumar-li la posada en llibertat sota arrest domiciliari de l’expresident Mubarak. Les sagnants repressions continuen tota la tardor fins que al desembre, l’exèrcit declara els Germans Musulmans una entitat terrorista. Mentrestant, els militars avalen la reforma de la constitució per part de 50 experts. La nova Carta Magna augmentarà el poder de les Forces Armades, el ministre de Defensa haurà de ser altra vegada escollit per l’exèrcit i no pel president. També, prohibirà partits religiosos, posarà èmfasi en la igualtat home - dona tot i que mantindrà la xaria com a principal font de la legislació, protegirà les grans religions (islam, cristianimse i judaisme) però no les minoritàries ni l’islam xiïta i les manifestacions i vagues només es permetran amb el consentiment del govern. 
La població egípcia va avalar la nova constitució a les urnes la setmana passada amb un 98,1% favorable i un 38,6% de participació (perquè els Germans Musulmans van boicotejar-la). Ara, Egipte resta a l’espera de noves eleccions legislatives i presidencials on el general Al-Sissi, l’actual ministre de Defensa del govern provisional, és el favorit per a ser el nou president. Sembla ser que a la població, cansada dels exessos islamistes i militars, tan sols l’importa que el pa sigui a taula perquè la pobresa ha augmentat un fins a 26%, i l’atur se situa a un 13%. La majoria dels seus habitants viuen en xaboles amb menys de dos dòlars diaris.

Amb tot aquest panorama em sembla que a Egipte no li queden més que dues miserables opcions: acabar amb el parèntesi d’esperança democràtica d’aquests dos anys i retrocedir amb un govern militar o continuar amb una dinàmica d’enfrontaments entre l’exèrcit i els Germans Musulmans, les dues forces que fracturen el país. A tot això, sobta que, davant aquesta situació que tan sols va encaminada cap al retrocés a l’antic règim, el món occidental se’n despreocupi.