És culpa de tants referèndums?

Ara que està de moda parlar de consultes i referèndums en un país on precisament aquests brillen per la seva abscència, aprofito per analitzar un país que n’és l’antítesi. A banda dels Alps, els bancs i la xocolata, Suïssa té també el privilegi de gaudir d’una democràcia tangible i quotidiana. Els ciutadans no voten cada quatre o cinc anys sinó que durant l’any van a les urnes més d’una desena de vegades. Perquè, qui si no el poble ha de decidir sobre els assumptes que afecten al país? Els suïssos tenen molt clar que es governen, no que els governen. El poder i el futur del seu territori no és únicament a les mans dels polítics, sinó tot al contrari, ha de ser i és a les de la societat civil. De fet, la idea que el poder és del poble ja va néixer segles enrrere, amb les revolucions liberals d’Anglaterra, Estats Units i França. Actualment, les constitucions actuals de països democràtics i de dret beuen d’aquest principi. El mateix article primer de la Constitució Espanyola així ho estableix: “la sobirania nacional resideix en el poble, del que emanen els poders de l’Estat”. Però Suïssa s’ha pres aquest principi amb més rigor. 

Campanya publicitària a Suïssa per a prohibir la construcció de minarets

El conscens és el valor essencial de la seva societat, que des de fa segles no protagonitza cap revolució. I no és que no tingui motius per fer-ho… a Suïssa conviuen quatre cultures, religions i llengües diferents: la francesa, la italiana, l’alemanya i la de parla romanx. A més, cal recordar que Suïssa és una Confederació Helvètica, organitzada en 23 cantons, cadascun amb autonomia fiscal pròpia. I és gràcies a l’estabilitat política i insitucional que no es produeix cap “xoc de trens”. La fórmula? Acostar posicions entre les diferents forces polítiques. Tant és així que, per exemple, no hi ha ni un president ni un cap de govern fix: els dos càrrecs es roten anualment entre els set ministres que formen el govern. Acostar el dret a decidir a la ciutadania és l’altre punt clau per entendre la seva estabilitat. D’aquesta manera, la democràcia esdevé un element més a la vida diària dels suiïssos. 50.000 ciutadans poden decidir que una llei es canviï i 100.000 poden presentar una iniciativa legislativa i fins i tot canviar la Carta Magna!. D’altra banda, el govern pregunta constantment a la població sobre qüestions d’índole molt diversa. Per exemple, els suïssos decideixen per referèndum el dia de recollida de les escombraries, seguir amb la mili obligatòria, no limitar els sous dels alts càrrecs o no adjudicar-se dos setmanes més de vacances. Però a la vegada avalen mesures que vulneren drets humans. A Suïssa està prohibit construir minarets, hi ha cadena perpèuta per als delinqüents sexuals incurables i s’expulsen del país criminals estrangers. Són llavors, tan positius els referèndums si permeten accions xenòfobes? Sens dubte, el gran perill dels referèndums és que s’acabin aprovant lleis sorgides de populismes d’ideologies radicals (com la del partit SVP) que convencen la població mitjançant l’amenaça. Però tot això és culpa dels referèndums? A Espanya també es volen aprovar lleis que menystenen drets humans, especialment de la dona. Més aviat sembla que la culpa de l’existència d’aquestes lleis sigui la d’una societat sense valors i no pas d’un sistema més o menys democràtic.